Diversos sociòlegs parlen de la nostra societat i tots ells la veuen de manera diferent. Bauman opina que estem en una societat liquida, de canvi constant. Morin creu que la nostra societat corre el perill d’anar cap a l’abisme. Hessel fa referència a una societat que fa passes per evolucionar però sovint s’atura i torna enrere. Aquests són alguns dels punts de vista de sociòlegs reconeguts, considerem que tots ells són molt interessants i que, sense dubte, et fan reflexionar sobre aquest món. Ara bé, un en particular el qual encara no hem esmentat, descriu la nostra societat partint de la revolució tecnològica en què vivim, des del nostre punt de vista la seva concepció ens permet adonar-nos del rol que té la tecnologia en les nostres vides. Segons Castells, vivim en la societat xarxa, és a dir, una estructura social conformada per xarxes d’informació, fets possibles per les tecnologies de la informació, característiques del paradigma informacional. Aquest nou tipus de sociabilitat està centrat en les eines TIC encara que, l’abast i les conseqüències d’aquestes no les podem preveure. Per tant, segons Castells vivim a l’era de la informació i la comunicació la qual es transmet mitjançant les eines TIC, tot i que a la nostra societat l’analfabetisme digital és molt present. Arran d’això planteja diferents reptes educatius: els nous paradigmes educatius no han de ser “transmissors”, sinó com aprendre a seleccionar la informació i com utilitzar el gran volum de dades accessibles. A continuació, comentarem les idees principals del documental a través del pensament de Castells.
En aquest documental una de les idees que més ens ha cridat l’atenció és que molts alumnes es queixen de la incapacitat de molts dels professors davant les tecnologies, com bé diu Castells ens trobem davant una societat de poca formació digital. Els nens viuen en un món visual, com bé diu Pepa Carreras “Perquè els nens ens han canviat i jo veig que n’hi ha que no. Mestres que segueixen el llibre de fitxes... això està tan antiquat, un nen que actualment té un món visual”. Moltes de les preguntes que es fan els nens d’avui en dia estan relacionades amb aquest món visual per això, els mestres i professors s’han d’adaptar a aquest món. Dos alumnes, Arnau Plans i Arnau Companys, opinen “Els profes no hi entenen, són d’una altra època” i “Clar nosaltres hem nascut amb totes aquestes coses en canvi els professors van començar i potser encara no havien tret ni l’ordinador i... Els hi costa més”. És cert, els nens d’avui en dia ja neixen amb un ordinador sota el braç però tot i això es mostren comprensius i respectuosos davant aquelles persones per a les quals la tecnologia és tota una novetat. “Has mirat que el panell de l’ordinador estigui encès? Has encès el projector? Els altaveus? Has connectat bé el cable?” i podem veure com la professora Gemma Coll està agraïda de què ho facin, “Sorgeix una dificultat tècnica i espontàniament un s’aixeca… t’ajuda…”.
Hi ha tres tipus d’educador en aquest cas, aquells que estan completament a favor amb les noves tecnologies, aquells que no hi estan d’acord i no volen adaptar-se i aquells que no hi estan d’acord però s’han d’adaptar si o sí. La majoria, per no dir tots els mestres i professors que apareixen en aquest documental estan completament a favor de les noves tecnologies a l’aula encara que hi ha alguns que no les saben fer servir o no els hi saben treure profit com podem veure amb Victoria Nicuesa quan diu “Jo personalment encara no es traduir del tot el profit que es pot treure”. Aquest fet ens fa pensar en el llibre anomenat Va de mestres de Jaume Cela i Juli Palou: “El grau d’educació és un punt d’inflexió, un nou impuls que et portarà a haver de trobar formules per millorar constantment la teva formació” (pàg.38). Ja que els mestres a més de vocació hi han d’ estar en formació continua.
Respecte al repte que planteja Castells és que els educadors deixin de ser transmissors d’informació i comencin a formar a alumnes capaços de seleccionar i saber utilitzar tota la informació que tenen en la xarxa. Trobem que les afirmacions que fan els alumnes respecte al que si els ensenya en classe està molt relacionat. A tall d’exemple, un dels alumnes del reportatge proclama que els aspectes que és treballen en les classes d’informàtica són, per a ells, obvietats. A parer nostre, aquesta és una realitat a la qual ens hem d’enfrontar, ja que hem d’entendre que ells han nascut rodejats de tecnologia i per tant els programes més bàsics per a ells són molt intuïtius. Arran d’això, considerem, que com bé diu Castells, les classes amb ordinadors no haurien d’estar destinades a com utilitzar-les sinó, a quin ús fer de tota la informació que tenim a l’abast i d'explicar els perills de les xarxes socials i alhora, aquesta eina no hauria de ser exclusiva de la classe d’informàtica. En altres paraules, les noves tecnologies no són una matèria d’aprenentatge sinó haurien de ser un recurs per fer classe.
Arran d’aquesta idea de què les noves tecnologies han de ser un recurs en les aules, al nostre entendre, els mestres haurien de rebre una formació per poder dur-les a terme. En el documental presenten una escola molt innovadora pel que fa aquesta formació. A l’Institut-Escola Jacint Verdaguer van decidir que tothom havia de posar-se les piles per aprofitar de veritat les noves tecnologies. Per tal de què siguin una oportunitat i no una molèstia cal un compromís molt fort per part dels docents. Van decidir que la millor manera d’utilitzar-les era que els mateixos professors preparessin les activitats didàctiques, cosa que demana molta formació i implicació dels mestres. Cada mes, el claustre es troba en una reunió de formació on organitzen els plans de treball, és a dir, determinen quines activitats han de preparar per tal que siguin útils amb el temari treballat a tots els graus. En altres escoles, els mestres reben una formació, com bé exposa Lídia Delgado “I jo he après a muntar vídeos per poder ensenyar a muntar vídeos als meus alumnes…”. Ara bé, els alumnes troben que aquesta formació és insuficient com narra Àlex Guirao “Fan cursets però…” “Aquests cursets s’hi haurien d’aplicar també una mica”. En síntesis, els mestres han de tenir present que les noves tecnologies són una eina important, cada vegada més, tal com diu Josep M. Esteve “És una eina de treball intel·lectual, igual que en el seu moment ho va ser el llibre i no es pot odiar, no es pot tirar enrere...”
A més a més, trobem que a part de què les noves tecnologies són un recurs d’aprenentatge el qual els mestres han de dominar, no han de ser el centre de les aules. En contraposició de la idea que diu un dels mestres: “nosaltres hem incorporat els ordinadors en les aules perquè són els recursos de treball intel·lectual propis de la generació actual.” A parer nostre aquesta afirmació és errònia, és a dir, potser és cert que el recurs per excel·lència del treball intel·lectual actualment és l’ordinador, ara bé, no creiem que sigui l’únic. A més a més, considerem que per molt que sigui el recurs de treball intel·lectual no és, ni de bon tros, l’única eina d’aprenentatge. De fet, des del nostre punt de vista, si només s’utilitzen els ordinadors possiblement, els alumnes no obtinguin aprenentatge de debò. Al llarg dels primers mesos d’iniciació, hem après que l’experiència és la font d’aprenentatge i per tant, treballar únicament amb els ordinadors no és factible.
Arran d’això hem pogut veure que molts nens creuen que els llibres mai podran ser substituïts igual que creuen que els mestres són l’essència de les aules, aquests “No han de donar respostes sinó plantejar preguntes”. Tant és l’eina que facin servir mentre la utilitzin per a aquesta finalitat. El professorat actua com a facilitador de coneixements i guia en comptes de ser gairebé l'única font de coneixements.
